dijous 4 d’octubre de 2012

UNA ESQUERRA CATALANA FORTA I MAJORITÀRIA PER UNA CATALUNYA CONSTITUENT


Aquest és el manifest per una esquerra catalana que hem preparat un grup de persones, militants, exmilitants i no militants del PSC, amb l'objectiu de traslladar un  missatge a l'opinió pública i als interessats a construir els fonaments d'un moviment ampli que va més enllà del partit. És un document dirigit a la ciutadania en general interessada en aquest moviment de construcció.

Si us hi voleu adherir envieu un mail a [email protected]

Si el voleu descarregar en PDF cliqueu aquí

EL POBLE DE CATALUNYA HA PASSAT AL DAVANT

El poble de Catalunya ha passat al davant. Catalunya ha fet el tomb. Els  esdeveniments dels últims deu anys i, en particular, dels dos anys darrers, han accelerat un procés de presa de consciència que ve de molt lluny, directament connectat amb la nostra història col·lectiva, i que ha adquirit una dimensió social activa i majoritària, diversa i inclusiva, profunda i irreversible. La incomprensió, el maltractament reiterat i el rebuig final que han obtingut les propostes presentades pels successius Governs i pel Parlament, han fet que Catalunya transités, de la frustració i la indignació, a la clara i incontestable afirmació de la seva sobirania nacional.

El 10 de juliol del 2010, la societat catalana, amb les seves institucions al capdavant i amb la participació de la gran majoria de les seves forces polítiques, s'expressava de forma unitària i potent contra la sentència d'un Tribunal Constitucional partidista, que completava la tasca d'enderroc de la darrera proposta d'entesa formulada des de Catalunya. L'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya el 30 de Setembre del 2005 ja havia sigut rebaixat i limitat en la seva voluntat de salt qualitatiu, tant pel que fa a l'autogovern com al desenvolupament del potencial federal i plurinacional de la Constitució pactada l'any 1978. Aquella sentència era un "no" a la voluntat d'encaix de la nació catalana en un Estat espanyol que reconegués i fes seu el caràcter plurinacional, pluricultutal i plurilingüístic de la realitat que inclou. S’hi afegiria, encara, la posterior evidència, particularment en l'àmbit del finançament, que l'Estat espanyol ni tant sols respectava allò que havia restat vigent d'aquella proposta malmesa. Això ha reblat el clau i ha decantat definitivament les coses.

Però el més rellevant és que ha estat la pròpia societat catalana, molt més que el conjunt de les seves institucions i forces polítiques, la que ha dit prou, defugint la temptació de refugiar-se en la resignació o en el greuge i la lamentació. Ben al contrari, s’ha posat en marxa, de cap a cap de Catalunya i en la pluralitat del seu ventall social, fins a aixecar una immensa onada d'exigència nacional. La gent, l’Onze de Setembre d’enguany, aquest cop sense convocatòria unitària ni institucional, ha ocupat el centre de Barcelona i ha desfilat fins al simbòlic Parc de la Ciutadella, avui seu del Parlament.


DEL SENTIMENT I LA VOLUNTAT, AL PROJECTE SOLVENT

L'autogovern com a concepte constitucional, qüestionat i superat per l'acció contrària dels poders de l'Estat espanyol, ha esdevingut desig col·lectiu de sobirania i voluntat d'"Estat propi". Desqualificat l'"Estat compartit" de caràcter plurinacional, que Catalunya havia cregut veure en la Constitució, aquesta nova perspectiva apareix, a ulls de molts, com l'única que li queda a Catalunya per fer-se amb els ressorts que li calen per construir i dirigir el seu destí col·lectiu. La manifestació-concetració de l'Onze de Setembre d’enguany és l'eclosió clamorosa d'aquesta voluntat. 

Urgeix, ara, que tothom assumeixi plenament les seves responsabilitats, de manera que Catalunya pugui comptar amb tot allò que li cal per concretar, dirigir i gestionar la seva voluntat. Per convertir-la en projecte polític democràtic i viable. Per donar-li perspectiva i dotar-la d'un full de ruta seriós. No val a gronxar-se sobre l'onada popular ni a instrumentalitzar-la des d’uns o altres interessos de partit. No val tampoc a ignorar les dificultats i els perills que tenim per davant, perquè només podrem superar-los si els abordem i els sabem afrontar degudament. Cal que Catalunya actuï, des d’ara mateix, amb el rigor que ho faria si disposés  d’institucions d’Estat, amb la màxima seriositat i eficiència en tots els àmbits de la seva existència.

En aquesta direcció, és essencial la unitat d’acció de les forces polítiques catalanes que hi estiguin disposades, amb una posició compartida que expressi la voluntat de la nació. La força de Catalunya, en els moments decisius, ha estat sempre la seva unitat, la seva capacitat de sumar. Res no pesa tant a l'hora de la veritat. I ens farà tota la falta en el camí que encetem, en el nostre diàleg inexcusable amb Espanya i amb Europa.

Només així, d’altra banda, el projecte que hem de formular i fer viable serà de tota la ciutadania i estarà a l’altura dels veritables interessos nacionals de Catalunya. Avui, només un ampli consens ofereix la força i la garantia necessàries en el procés constituent de tot subjecte nacional. També en el cas de la “Catalunya-Estat”.    


SORTIR DE LA GREU CRISI ECONÒMICA I SOCIAL QUE PATIM

Aquest procés d'afirmació nacional s'inscriu en un context de gravíssima crisi econòmica i social, que n'ha estat també un dels detonants. Una crisi en la qual amplíssims sectors del poble de Catalunya, sobretot els més febles, es veuen tenallats per l’angoixa i arrossegats cap a escenaris de pobresa. En aquest marc, l'injust dèficit fiscal que Catalunya ha vingut patint apareix com una de les causes dels perjudicis econòmics i socials que recauen sobre els seus ciutadans i ciutadanes. No es tracta de negar la solidaritat: tothom entén que la solidaritat és irrenunciable i que els territoris més avançats han de ser contribuents nets en favor del desenvolupament dels territoris més desafavorits. Però tothom sap també que això, com succeeix a tota Europa, no pot d’arrossegar cap avall els territoris solidaris ni pot fer caure la seva població cap a cotes socials inferiors a les que gaudeixen els territoris ajudats.

A aquest causa, per descomptat, s’hi sumen les polítiques d'austeritat doctrinària -inductores de més recessió i més atur- i de privatització dels serveis públics, que posen en perill algunes fites irrenunciables de l'Estat del Benestar. El dèficit fiscal no ha de ser la cortina de fum que amagui aquesta greu responsabilitat del nostre Govern. No es fa Catalunya destruint la seva cohesió social. Aquesta és, de fet, condició imprescindible de la seva cohesió nacional. Per això, es fa inexcusable plantar cara a les polítiques dictades per l'ortodòxia liberal-conservadora, d'efectes devastadors, i emprendre nous camins en favor de l'economia productiva, del creixement sensat, de l'ocupació i, no pas en darrer lloc, de les reformes destinades a garantir la sostenibilitat i la qualitat dels serveis públics bàsics. Unes reformes que han de fer-se amb el bisturí i no pas amb la destral, perquè han de perseguir el manteniment i l'ampliació de l'Estat del Benestar i no la seva liquidació en favor del negoci privat.


CAL, AMB URGÈNCIA, UNA ESQUERRA CATALANA FORTA, CAPAÇ D’ESDEVENIR MAJORITÀRIA

Per això, és vital que Catalunya disposi d'un mapa polític complet, articulat en grans opcions ideològiques, polítiques i socials. En aquest mapa, avui, hi ha una notabilíssima absència: la d'una esquerra catalana prou forta, amb capacitat de govern, a l'altura dels anhels sobirans de Catalunya i a l'altura del greu repte econòmic i social que tenim plantejat. Sí, a l’altura de tots dos, perquè la causa nacional i la causa social són, per a l’esquerra, una mateixa causa. No hi ha l’una sense l’altra. La nació és la gent i, sense cohesió social, la nació es desfà. De la mateixa manera, el progrés humà només es pot assolir des de la majoria democràtica del poble i no hi ha majoria progressista possible que no comporti alhora un veritable projecte nacional.

Catalunya necessita com mai una esquerra nacional, identificada amb els interessos de Catalunya, sense hipoteques en la seva actuació i en la seva representació, capaç de constituir-se en alternativa al nacionalisme conservador de la dreta. Una esquerra capaç d'impulsar un projecte de futur que faci seves les necessitats i esperances de la gran majoria del poble, en la seva diversitat social, cultural i lingüística, que esdevingui un poderós factor de cohesió social i nacional, que generi identitat compartida de futur.

L'existència d'una esquerra catalana prou forta, d’altra banda, ha de ser un factor decisiu per una acció unitària de Catalunya, del tot imprescindible en les interlocucions que Catalunya ha d’emprendre per a la seva ubicació entre els pobles d’Europa i del món. Sense una esquerra catalana potent, només hi haurà subordinació dins d'un espai únic i un pensament únic de centre-dreta, segurament contrapuntat -en una aliança de fons contra l'esquerra- per una dreta espanyolista polaritzada en sentit invers i interessada en trencar la unitat civil del nostre poble. No és l'esquema que li convé a Catalunya en l'actual avinentesa: l'afebliria greument. És un perill que podria frustrar el camí emprès o bé resultar un llast insuperable que s’enduria la "Catalunya-Estat" molt lluny del somni de la immensa majoria dels catalans i catalanes d'avui.


Ens proposem, doncs, participar activament en el desvetllament i l'articulació d’un ampli espai polític d’esquerra, que pugui exercir d'opció alternativa viable i esdevenir l’expressió del catalanisme progressista d’avui:

  • Un espai ample i plural, que necessita comptar amb un socialisme català posat al dia, coherent amb les seves arrels, a l’altura dels reptes que Catalunya té avui plantejats.

  • Un espai que va més enllà del socialisme català i que ha de contemplar la pluralitat de l’esquerra catalana d’avui.

  • Un espai que té fortes arrels a Catalunya, on ja va ser decisiu en el moment constituent de l'any 1931, amb la instauració de la Generalitat republicana, i en el moment constituent de l'any 1977, quan va guanyar les primeres eleccions democràtiques i va exigir amb intransigència el retorn de la Generalitat exiliada, assolint el decantament favorable del nacionalisme conservador i l'acceptació forçada del govern espanyol.

  • Un espai que va encarnar la regeneració i la transformació de les nostres ciutats i viles a partir de la transició democràtica i, particularment, al voltant de les transformacions i l’esclat del 1992, on Catalunya va descobrir i va fer seva  una altra idea de si mateixa, oberta, audaç, avançada, erigida en referència internacional.

  • Un espai que va constituir els dos governs d’Entesa que, juntament amb l’impuls de les polítiques socials, van emprendre la reforma estatutària que el nacionalisme conservador havia deixat de banda.

  • Un espai que comparteix plenament la millor tradició de la socialdemocràcia europea i de les esquerres democràtiques internacionals.

  • Un espai plenament compromès amb l'altíssima exigència ciutadana de regeneració política i democràtica: de sanejament i d’exigència moral, d'innovació en els mètodes de l’acció política, de devolució de competències dels partits a la societat, d’impuls de la iniciativa social i de la participació activa de la ciutadania en la cosa pública.
   ****************************
EIXOS BÀSICS


L’esquerra catalana que avui es fa imprescindible i que volem bastir hauria d’inspirar-se en els següents eixos bàsics:


I. PER UNA ÀMPLIA MAJORIA A FAVOR DEL DRET A DECIDIR

L'evolució plurinacional de l'Estat espanyol, que semblava contemplada en el pacte constituent de 1978, ha quedat desmentida. Trenta-cinc anys després de la seva aprovació, la Constitució espanyola s’ha desenvolupat al marge de les aspiracions nacionals de Catalunya, és a dir, en sentit invers a les potencialitats que van justificar el seu suport. Allò que era un primer pas i un camí en la recuperació del nostres drets i aspiracions nacionals s'ha transformat en un sostre baix i en la coartada jurídica per al rebuig sistemàtic de les ofertes formulades des de Catalunya.

És així com la pulsió independentista ha passat de ser un sentiment reactiu a ser una voluntat positiva, conscient, plural i integradora; de ser una proposta minoritària a ser un factor transversal, compartit per amplis sectors de la població. Cal, ara, que aquesta creixent voluntat de sobirania esdevingui un projecte polític seriós, realista, amb recorregut, sense oportunismes ni improvisacions irresponsables, amb tot el càlcul que el cas demana. I, amb aquesta finalitat, fa més falta que mai la presència activa d’una esquerra catalana potent, perquè Catalunya només disposarà de la força que li cal si pot comptar amb la unitat dels seus partits i forces nacionals que es reclamen del catalanisme. Perquè la Catalunya-Estat no pot fer-se a la mida única de la ideologia liberal de centre-dreta, sinó que ha de bastir-se des de la pluralitat.

Ara, tenim l'obligació d'escoltar i servir el clam d'una ciutadania que ha parlat alt i clar. És l’hora, doncs, de crear els escenaris perquè el poble de Catalunya pugui exercir democràticament el seu dret a decidir. I aquest pas ha de fer-se amb tota la força disponible, des de la unitat, des d'una acció concertada i ferma de tot el catalanisme en la seva pluralitat. La recent i àmplia coincidència parlamentària en favor del dret a decidir és un primer pas important en aquesta direcció.
  


II. UN POSSIBLE PACTE DE SOBIRANIES

1. És a l'Estat espanyol a qui correspon ara moure peça. L'episodi del Pacte Fiscal, mort abans de néixer, ens mostra, un cop més, la dificultat de qualsevol aproximació parcial o de "millora" de la situació a partir de propostes catalanes. S'ha invertit la càrrega de la prova i, en endavant, ja no valen pedaços ni som nosaltres els que hem de prendre la iniciativa, sinó les institucions i partits espanyols, si és que ens volen convèncer que hi ha un altre model possible. No cal dir que, si això finalment es produís, caldria posar-hi els cinc sentits, a partir de les condicions que ens dicta l’experiència. Catalunya sempre ha volgut el diàleg i al pacte. És l’Estat espanyol el que, fins ara, ha tancat la porta. Entretant, però, cal no tornar a sucumbir a l'hàbit d'acontentar-se amb el clàssic “peix al cove”. El nostre balanç diu que cada acord parcial tendeix a ser, per a l'Estat espanyol, no gaire més que una treva destinada a retornar poc a poc al punt de partida. Per això, afirmem que no ha de considerar-se cap proposta que no sigui global, que no contempli tots els aspectes de l'encaix nacional de Catalunya.

2. Arribats on som i a partir de la llarga experiència adquirida, sabem molt bé quines són les necessitats i potencialitats de Catalunya que un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de satisfer. En aquest sentit, formulem la nostra proposta: un nou pacte amb l’Estat espanyol hauria de reunir, de manera inexcusable, les següents condicions:

-    Hauria de tractar-se d'un pacte d'Estat que inclogués un pacte explícit i bilateral amb Catalunya.

-       Hauria de reconèixer Catalunya com a nació i com a subjecte de sobirania pròpia.

-       Hauria de reconèixer el dret d’autodeterminació de Catalunya, que podria ser exercit mitjançant referèndum convocat pel Parlament de Catalunya.

-       Hauria de contemplar un esquema competencial inequívoc, en el qual Catalunya hauria de disposar de capacitat decisòria plena en les polítiques bàsiques: educació i salut, cultura i llengua, serveis socials, indústria i ocupació, justícia, immigració, agricultura, representació exterior, esports i presència catalana normalitzada a les competicions internacionals. Mentre que serien objecte de decisió compartida el sistema de pensions i seguretat social, la defensa, les relacions de l'Estat espanyol amb les institucions europees, amb les institucions internacionals i amb tercers països, els aspectes comuns de la política immigratòria.

-       Hauria de comportar la presència directa de Catalunya a les instàncies federals europees.

-       Hauria de contemplar una Agència Tributària Catalana per la qual passés tota la recaptació. Amb criteris fiscals compartits d'àmbit espanyol i europeu. I amb la seva participació en uns mecanismes de solidaritat justos.

-       Hauria d'establir els mecanismes concrets de corresponsabilitat de la “Catalunya-Estat” a l'Estat comú espanyol o ibèric.

3. En qualsevol cas, cal que pensem en termes de "Constitució catalana" i en l’articulació completa del nou subjecte polític que vol ser Catalunya, dotat de sobirania pròpia i amb presència i corresponsabilitat en els altres àmbits de sobirania en els quals participi. Des d’aquest pacte de sobiranies, ha de procedir-se, si cal, a aprovar una nova Constitució espanyola que el contempli i que permeti recuperar l’esperit que era implícit en el pacte constitucional de 1978, avui clarament qüestionat i que consistia en un doble compromís: de la democràcia espanyola, amb el reconeixement nacional i l’autogovern de Catalunya; i, de la Catalunya-nació, amb la democràcia espanyola.



III. UNA ALTERNATIVA A LA CRISI: EN FAVOR DE L'ACTIVACIÓ ECONÒMICA, DE L'OCUPACIÓ I DE L'ESTAT DEL BENESTAR

4. Resulta insostenible la deriva destructora del teixit social i productiu de Catalunya que s’ha esdevingut amb l’actual Govern. Cal impulsar urgentment polítiques alternatives de sortida de la crisi, superadores de l'actual cercle viciós, que apuntin cap a un model diferent de desenvolupament, sostenible i regulat democràticament. Cal transitar, del dogma de l'austeritat, a la recuperació del camí del creixement i la creació d'ocupació. Amb aquesta finalitat, calen polítiques d'estímul fiscal i d'inversió pública. Es tracta de polítiques que només són possibles en un entorn de confiança i de corresponsabilitat amb tots els agents productius. I també amb els sectors financers, degudament sanejats i regulats, responsables encara avui de l'estancament de la inversió privada i de la sequera quasi absoluta en el flux de finançament ordinari de les empreses.

5. És ben cert que aquesta línia d'actuació es veu avui condicionada per decisions d'àmbit europeu i espanyol, però no ho és menys que el govern català actual, per acció i per omissió, hi afegeix actuacions que produeixen més atur, més desprotecció social i un greu retrocés en els serveis bàsics d'educació i de salut. A Catalunya, hi han recursos, energies i possibilitats no aprofitats ni reconeguts. I també la possibilitat d’incrementar la pressió fiscal sobre els més poderosos i no tan sols sobre els més febles com fa l’actual Govern.

6. En lloc de refugiar-nos en les obligades mesures de contenció del dèficit, cal negociar-les bé i després respectar-les, tot acompanyant-les d'una tasca molt més adaptada a cada sector, a cada territori, aprofitant-ne totes les capacitat cooperativa i sinèrgies de conjunt que avui resten desaprofitades i aletargades. Amb una acció adient, en aquests àmbits locals i sectorials, és possible desvetllar-hi recursos avui ociosos.

7. La política industrial, tan desacreditada des de les posicions conservadores, ha de ser posada en el primer pla. Sectors com la indústria agro-alimentària, les biotecnologies o la química-farmacèutica avançada, esperen suport tant per al seu creixement productiu com per enfortir i ampliar la penetració a nous mercats o la productivitat de les seves inversions. Els sectors clau han de ser clarament identificats i reforçats.

8. Tant com les polítiques que produeixen efectes immediats, cal un acció decidida per fixar i posar en marxa les reformes estructurals pendents des de fa massa anys per tal de bastir un sistema productiu que no tingui els peus de fang. Es tracta, entre altres, de les següents:

-       L'educació, la reforma de la qual va iniciar el Govern anterior, que és un element central de tota aposta de futur, perquè el futur demana una ciutadania prou culta i responsable, prou competent en el seu camp, en sintonia amb una societat canviant, que exigeix noves i permanent modulacions.

-       El conjunt del sector públic, de l'administració, que ha de revisar la seva concepció organitzativa i funcional, així com la qualitat de la seva relació amb la ciutadania i amb el món empresarial, amb la finalitat d’assolir unes majors cotes d’eficiència. Els serveis que constitueixen l’Estat del Benestar, particularment la sanitat (al costat de l’educació ja esmentada), han de ser objecte d’un ambiciós esforç racionalitzador, amb la finalitat de fer-los més eficients i de garantir-ne la sostenibilitat. 

-       La Formació Professional, amb la connexió entre formació i treball, destinada a superar l'actual manca d'adaptació a les nostres necessitats ocupacionals i productives. No es pot acceptar, particularment en aquest camp, la ineficiència social i la pèrdua de capital humà que comporta, essent aquest l’única riquesa natural del nostre país.

-       La recerca i la innovació com a inversió determinant de futur, en el marc de l’economia del coneixement. Amb més raó, en un país com el nostre que excel·leix en equips d’investigadors-punta, situats en posicions d’avanaçada internacional. 

-       La creació artística i la producció cultural, en procés de consolidació entre nosaltres i que adquireixen també una centralitat creixent en el marc de l’economia del coneixement. Avui, en greu perill per l’estocada que comporta la manca d’”excepció cultural” en la regressió pressupostària i  en l’increment de l’IVA.

-       El mapa institucional català, que demana a crits una simplificació territorial, destinada a acabar amb l’actual i absurda superposició d’administracions i a establir una divisió regional d’acord amb les necessitats actuals, a partir de criteris tècnics competents, que deixi enrere definitivament els atrinxeraments partidaris interessats que condemnen el mapa institucional a l’immobilisme i l’obsolescència.

-       La col·laboració públic-privat, font de possibilitats inèdites si s’estableix sobre la base, no del clientelisme i de les relacions opaques que generen corrupció, sinó del projecte públic com a garant de l’interès general i de la qualitat.  

-       La justícia, susceptible de grans canvis positius si no estés encotillada per les lleis orgàniques espanyoles.

-       Els sectors que deriven en oligopolis i que representen un llast costosíssim per a les empreses i la ciutadania.

9. Cal fer créixer conceptes com equitat i corresponsabilitat social, introduir eixos de política econòmica que incorporin els factors ecològics, de sostenibilitat i d'energies renovables. Cal impulsar polítiques fiscals adreçades a influir positivament en hàbits i capteniments de consum, estretament relacionats amb la salut pública o la cura del medi ambient.


IV. PER LA REGENERACIÓ DE LA POLÍTICA I LA REFORMA DE LA DEMOCRÀCIA

10. La regeneració de la política i la reforma de la democràcia fa temps que han esdevingut un clamor. En va ser el detonant el moviment del "indignats", que va saber denunciar les múltiples esclerosis que pateix la nostra vida democràtica. Cal replantejar-se el funcionament del sistema democràtic, del conjunt d'institucions, partits, sindicats i entitats diverses, sostinguts en bona mesura amb recursos públics. Avui, es troben greument desgastats pels casos de corrupció que han tingut lloc i per un funcionament sovint endogàmic i allunyat de la comprensió, del seguiment i de la participació de la ciutadania.

11. En el procés que Catalunya obra, cal que aquest en sigui un aspecte cabdal i que doni lloc a un debat ciutadà sobre les iniciatives reformadores a emprendre, entre les quals, sens dubte:

-       La promulgació, després de trenta-dos anys, d'una llei electoral catalana pròpia, avui encara pendent perquè així ha convingut als interessos partidaris del centre-dreta.

-       La reformulació del paper dels partits polítics, amb la devolució a la societat d’algunes de les funcions que fins ara han tingut reservades, a Catalunya i a Espanya, particularment les relatives al monopoli en la selecció dels candidats i en la dependència dels electes. 

-       L’establiment d’una vinculació i d’una relació permanent entre els electors i els seus representants democràtics, no tan sols en els períodes electorals, sinó durant tota la durada del seu mandat. Això hauria de concretar-se en la definició de circumscripcions electorals unipersonals.  

-       L’establiment de les llistes electorals obertes o desbloquejades, de manera que sigui l’electoral el que determini la priorització dels candidats i candidates.

-       La generalització de les eleccions primàries obertes, traslladant a la ciutadania la capacitat de seleccionar els candidats i candidates a caps de llista del corresponent espai electoral, de manera que els aparells dels partits deixin de tenir-ne el monopoli i el consegüent control sobre els electes.

-       L'accés públic al coneixement i al control dels recursos dedicats al manteniment de les forces polítiques, amb una regulació més exigent.

-       L'experimentació de nous avenços en la iniciativa popular i en la participació oberta dels ciutadans en la presa de decisions significatives.

-       La instauració efectiva d'una funció d'avaluació continua i rigorosa dels serveis i les polítiques públiques.

-       L’impuls de formes de cogestió ciutadana dels serveis públics, a partir dels usuaris i dels consumidors.


Aquesta declaració s'inscriu en un nou moment que, com mai, fa inexcusable la claredat i la definició de posicions per compte dels qui exercim responsabilitats polítiques o tenim un cert ascendent sobre uns o altres segments polítics i socials. No hi ha marge per a la retòrica, per a les paraules buides, per a les bones intencions inconseqüents, per al còmode exercici de nedar i guardar la roba. Catalunya, en aquest moment decisiu, demana honestedat, franquesa i coratge, més enllà d’ortodòxies inercials, de silencis acomodaticis i de cauteles conservadores. Demana que cadascú assumeixi plenament la seva responsabilitat i actuï en conseqüència. Nosaltres hem sentit que aquesta era la nostra obligació pública i hem entès que no ens en podíem desentendre. Que faríem un flac servei al nostre compromís col·lectiu si no gosàvem. Sabem que aquesta és avui la millor manera que tenim de servir els nostres ideals.     


Catalunya, octubre de 2012

diumenge 5 d’agost de 2012

De la lleialtat federal a l’afirmació confederal


Aquest article es va publicar a finals del mes de juliol al web La Idea Federal a finals de juliol. En el link el trobareu en un format segurament més llegible que aquí.

Som, altre cop, en un punt d'inflexió. Tot torna a ser possible.

La diferència amb els moments anteriors és la pregunta que plantegem en aquesta ocasió. Ja no és del tipus: "en tenim prou o volem més?". Tampoc seria: "com ho fem per millorar el nostre autogovern?" o "com aconseguim que es compleixin les lleis i l'Estatut que vam acceptar i votar?".

Avui la pregunta és: "hi ha espai per nosaltres a Espanya?", o bé: "serà Europa una resposta possible per una regió-estat com Catalunya?".

Com hem arribat fins aquí?. Repassem breument els últims quasi 40 anys de la nostra història, el primer i únic període d'estabilitat democràtica dels darrers 150 anys, des d'aquell 1860 on podem situar el nostre origen modern, en el renaixement del catalanisme polític.

Situem-nos al 1977 ("Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia). Tots érem, sense ser-ne massa conscients, federalistes, tots sabíem que democràcia seria igual a autogovern. Quan va tornar el President Tarradellas vam posar la primera pedra del nou edifici federal. Amb la recuperació de la Generalitat republicana tots, a Catalunya i a Espanya, sabíem que transició democràtica implicava el ple reconeixement de la nació, la personalitat, la llengua i la història catalanes.

I així vam creure que seria, així vam voler interpretar la suma d'esdeveniments, decisions, lleis, estatuts i Constitució que ens van dur fins a les primeres eleccions autonòmiques el 1980.

I des d'aquell moment: Primer, "café per a tothom". La audàcia andalusa va donar resultat. El triangle Escuredo-Clavero Arevalo-Alfonso Guerra va forçar l'equiparació a les "nacionalidades históricas" i va construir el pont institucional (i inconstitucional) que anul·lava la distinció, la diferència de personalitat i de passat, tant com de la projecció de futur.

I Catalunya ho va acceptar i va callar. Vam passar insensiblement del federalisme asimètric de la transició al pseudo-federalisme de "l'Estat de les Autonomies".

I a partir d'aleshores i fins al 2003, assistim a un procés gradual que opera en dos direccions ben visibles:

a) L’Estat creix, s'enforteix, es consolida, guanya prestigi i reconeixement. El tàndem Felipe Gonzalez-Prisa és l'autèntic arquitecte, OTAN-Unió Europea-JJOO-AVE-Euro són les plantes successives de l'edifici. Les multinacionals espanyoles, públiques amb Felipe Gonzalez, privades amb José María Aznar, en son les banderes, Madrid n'és el castell, el buc insígnia del flamant i modern, per fi, estat espanyol.

b) L’Estat es descentralitza, descobreix el "peix al cove" català, (genuïna aportació de Jordi Pujol) i el generalitza, l'aplica a tort i a dret per pactar, obtenir suports parlamentaris o coalicions de govern autonòmics.

El que potser és més inquietant, l'Estat aprèn que pot fer compatible la cessió gradual de competències amb el buidat efectiu del poder polític proclamat per l'Estatut català. I ho practica a consciència a base de legislació de tots els nivells i, molt especialment, per mitjà de reiterades sentències del Tribunal Constitucional. Sentències en tots els àmbits i matèries, moltes, acumulatives i que certifiquen la supremacia del que, en cada oportunitat, algú ha considerat "bàsic", "estatal", àmbit intocable de l'administració central. Igualtat de drets fonamentals, unitat de mercat, lleis orgàniques, reglaments i ordres ministerials proclamats "bàsics" són els conceptes i els instruments de la contra-reforma tan evidentment guanyadora com silenciosa i eficaç.

Només l’inconformisme de les esquerres catalanes encapçalades per Pasqual Maragall, tenen la capacitat de trencar el motllo i formular un dels punts d'inflexió que assenyalàvem al principi: tornar a dibuixar com objectiu el que crèiem haver obtingut i ens adonàvem que havíem anat perdent. Es torna a oferir pacte i lleialtat, es torna a creure en una Espanya reconciliada i confiada en ella mateixa.

Es torna a intentar convèncer o seduir, es torna a explicar que vol dir federalisme, que vol dir nació, es torna a confiar, aquest cop, en un jove líder de León que sembla haver copsat la potència i la projecció de l'Espanya plural que Catalunya li presenta com a nou edifici per construir plegats i viure-hi amb reconeixement i llibertat.

I Espanya diu "No".

No ho accepta, ni es deixa convèncer. Rebaixa, redueix, humilia la proposta catalana; “passa el ribot” en el Congrés dels Diputats, segons Guerra i deixa la última part de la feina en mans d'un Tribunal Constitucional, amortitzat i desautoritzat, però encara capaç d’identificar, delimitar i desarmar tots els riscos d'interpretació federalitzant que poguessin quedar a l'Estatut.

I Catalunya diu "Prou!".

Es manifesta, s'exclama, cristal·litza un estat d'opinió que ja no espera res d'Espanya, creix un independentisme primer més de sentiment, però cada cop més racional, fred i seré, cada dia mes proper a quallar en una opció política conscient i consistent.

És així com arribem a l'evidència del nou punt d'inflexió. Els conceptes de manual ja no serveixen. El federalisme ha mort (o ens l'han suïcidat).

I el discurs per a la independència, pren sentit i deixa de ser radical, en un escenari de sobiranies compartides i d'integració en la somiada Europa federal (aquesta sí) que apareix, indefectiblement, al final del túnel de la crisi més greu des de la II Guerra Mundial.

Amb dos elements nous i rellevants: Primer, la crisi econòmica i social deixa al descobert els peus de fang d'aquell suposat Estat espanyol, actor de primera fila mundial. Espanya es troba en situació d'extrema dificultat econòmica i social, l'Estat ha perdut consistència i capacitat d'expressar un determinat model de convivència i de projecte comú. El món descobreix, un xic astorat, les febleses, els decorats llampants però fràgils que oculten una realitat de desigualtats profundes, de dèficits democràtics i d'ineficiències socials i econòmiques de gran abast.

Segon, la carga de la prova s'ha invertit. És el propi Estat, el Govern i l'Administració central qui ha de decidir quin model d'organització territorial i quina distribució de poder polític real admet o ofereix.
Espanya ha de decidir si vol comptar amb la suma de diversitats, de capacitats, de les nacions reals que la composen, o en la miopia sense futur d’un Estat incomplet, mai del tot acabat, ni amb consciència d'haver quallat en un equilibri estable ni en un reconeixement sincer i suficient per cada una de les seves parts.

Per trobar la millor sortida al punt d'inflexió actual, hem de ser capaços de donar nou contingut a vells conceptes, innovar en la formulació de projectes possibles i plausibles que permetin a Catalunya lligar bé la sobirania i la llibertat nacional amb integració europea i conciliació amb els pobles d'Espanya.

Si no acceptem, com és el cas, la recentralització ben visible que ens presenta avui Espanya i si no tenim consolidada una opció realment majoritària que aposti per la independència en el marc polític d’Europa, només queda oberta una solució de caire confederal.

Una solució confederal més enllà dels manuals de Teoria de l'Estat. El nostre cas, no seria per formular un comú denominador entre dos realitats prèvies que s'accepten per compartir, al menys en part, camí i destí. Tampoc, seria es clar, tornar simplement a la Confederació avant la lettre que podria definir l'Espanya pre-borbònica de fins el 1714.

És el moment de fer el salt democràtic per reformular l’acord constitucional, garantint el reconeixement de la plurinacionalitat de la nostra història i del nostre present. Un nou acord que garanteixi una distribució de poder real i una capacitat econòmica i tributaria efectiva. Obtenint un resultat identificable i coherent amb el que les realitats confederals ofereixen històricament.

I si, un nou acord democràtic, per oferir a l'Europa federal que encara hem de construir plegats, un joc de sobiranies compartides intel·ligent i, perquè no, innovador, cooperador i positiu en termes d’integració interna, sent un actiu a valorar en el marc de la globalització competitiva amb les velles potències i les noves realitats emergents.

L'única condició prèvia és la construcció de la imprescindible unitat catalana a l'entorn d'un projecte d'aquestes característiques. Però diguem-ho a la inversa: només un projecte formulat en aquests termes pot esperar obtenir un recolzament social i polític suficient com per transformar-se en un diàleg Catalunya-Espanya que compti, per primer cop amb la força que es deriva de la unitat real.

L'altre opció, la de la independència amb asil polític a Europa té un camí per davant molt més llarg i ple d'obstacles i possibles frustracions. No podem descartar-lo a priori. Però ens haurem de carregar de raó, haurem de verificar que no ens deixen cap altre sortida. I haurem de constatar que l'aposta de major risc sigui també la que compta amb el major suport ciutadà, amb la força imparable d'un país unit i articulat, societat i representació democràtica treballant en aliança profunda.


dijous 2 d’agost de 2012

Cartes


Donat que la direcció del PSC va decidir fer pública la carta que el secretari d'organització Daniel Fernández va adreçar-me el passat dilluns 30 de juliol, transcric aquí la carta complimentant la resposta perquè sigui igualment pública i es puguin escoltar i valorar les meves apreciacions sobre la situació creada en igualtat de condicions.
Benvolgut Daniel,
He rebut la carta en la qual em trasllades les  teves reflexions i propostes, en nom del Secretariat i del Primer Secretari, així com l'oportunitat de comentar en persona els esdeveniments que esmentes. Vagi per endavant que em poso a la teva disposició per contrastar les respectives opinions sobre tot plegat. Quan vulguis i on vulguis.

En tot cas, crec que convé aclarir alguna de les consideracions que fas en la teva carta.

1. El programa electoral amb el qual em vaig presentar, així com la resolució política del 12è Congrés contenia efectivament aquesta frase que inclous. Llegida i rellegida no trobo cap incoherència amb els criteris defensats per mi, ni amb el vot expressat el passat dia 25 al Parlament de Catalunya en el marc del debat sobre la proposta de Pacte Fiscal.
O, dit d'altra forma,   la posició que es va aprovar al nostre Congrés és igualment distant tant de la meva posició com de la finalment adoptada i votada per el Grup Parlamentari Socialista, després de les converses mantingudes amb la resta de grups i dels debats interns que tu mateix esmentes.

Molt especialment si parem compte que, en les posicions defensades en el procés de debat i aprovació del Pacte Fiscal, el PSC accepta i s'afegeix a la proposta de formular un nou model de finançament per Catalunya, abandonant de facto la pretensió de mantenir-nos estrictament en el marc del model vigent del que parlava la resolució aprovada al Congrés.

En el mateix sentit haig de referir-me a la resolució aprovada en el darrer Consell Nacional. El seu caràcter d'encàrrec obert a l'Executiva per negociar un acord final, és prou indicador de la inexistència de contradiccions o distàncies tangibles amb les posicions finalment adoptades tant per el Grup Parlamentari com per mi mateix. Ambdues eren més aviat concrecions possibles del mateix text que formulava la delegació política per negociar.

És més, podem afegir a aquesta frase que tu assenyales alguna altra referida a la demanda de reforma constitucional, que apareix tant en les resolucions del propi Congrés del PSC, com en el programa electoral amb el que ens varem presentar a les eleccions catalanes.

És, doncs, en base a les anteriors consideracions i com a diputat del grup parlamentari socialista, que no trobo cap inconvenient programàtic ni cap contradicció en les posicions defensades i en la decisió de vot que finalment vaig adoptar.
Una decisió que volia mostrar-se en coherència, precisament, tant amb les posicions globals del socialisme català com amb les meves conviccions i amb el que crec es correspon amb l'interès general dels ciutadans als que diem representar. 
Encara més si hi afegim la consideració del benefici (o el cost) per el PSC en funció de si decideix formar part (o no)  de la unitat de país tan necessària  en qüestions com la del Pacte Fiscal. En aquest cas,  com és prou conegut, afegir-se a l'acord majoritari no implicava renunciar a les nostres posicions contingudes en les esmenes presentades i recolzades també per mi mateix.

2. Esmentes després un suposat canvi de posició respecte de la que mantenia com a Conseller del Govern de la Generalitat. Dec suposar que t'estàs referint a la Llei d'Educació de Catalunya i el seu tràmit parlamentari.
T'he de dir que no entenc el que em dius si no és que et refereixes a la manca de debat suficient al voltant d'aquesta qüestió durant tot el procés. M'agradaria pensar que deus voler dir que els diputats socialistes haguessin hagut de tenir més llibertat per expressar els seus dubtes sobre el projecte. Així hauria de ser sempre.  Inclòs, com era el cas, en el marc d'una relació de Grup Parlamentari que dona suport al Govern en exercici.

Preferiria no entendre que els diputats del PSC van votar la Llei per estricta obediència parlamentària. En tot cas, no puc recordar cap ocasió en que s'expressessin formalment posicions discrepants o contraries a les que contenia el Projecte de Llei. Ni al si del govern, excepte això sí, per part dels membres de IC-V, ni a les reunions de l'Executiva PSC a la que pertanyia en aquell període, ni a les reunions del Grup Parlamentari a les que assistia com a conseller i no com a diputat.
Debats i preocupació legítimes sobre la reacció dels sindicats davant de determinades propostes, sí que n'hi havien. Demandes de rectificació o ajust en l'articulat de la Llei, no. Ni una.

Em doldria molt pensar que el paper que atorgues a la figura de diputat és aquest que es desprendria de les teves paraules. I, encara més, seria inacceptable suposar que un hipotètic silenci "disciplinat" en aquell moment, s''hauria de correspondre ara amb una meva actitud equivalent en el debat sobre el Pacte Fiscal. Silenci i docilitat; abans per tu, ara per mi.

Això sí que seria absolutament vergonyós i incompatible amb qualsevol consideració sobre la ètica i la dignitat polítiques.
Deixa'm que, en qualsevol cas, repeteixi el que aquests dies he tingut ocasió de explicar: Si, en últim terme i siguin quins  siguin els reglaments o els precedents a considerar, la primera responsabilitat d'un electe es envers els ciutadans a qui ha de representar. 
Abans i per sobre de les consideracions orgàniques o administratives. Des de les conviccions  obertament defensades i com expressió bàsica del  concepte originari de representació política. Sigui quin sigui, també, el regim electoral vigent, majoritari o proporcional, amb llistes obertes o tancades, a Catalunya i arreu del món on  es reclamin de la democràcia com a pilar essencial de la societat.

Ernest Maragall i Mira
Diputat del Grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya

divendres 29 de juny de 2012

Educació o Constitució


El diari El Periódico publica avui la versió reduïda d'aquest article que hem escrit en Francesc Colomé, exsecretari de polítiques educatives del Departament d'Educació i jo mateix, a propòsit de la sentència del Tribunal Suprem feta pública aquesta setmana. Aquí teniu la versió llarga.

"Una vegada més, i ja en portem unes quantes, els Tribunals de justícia, el Tribunal Suprem en aquest cas, han tornat a opinar sobre el model d’ensenyament de la llengua a Catalunya.

La darrera sentència que han emès revoca una altra sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que argumentava a favor del model lingüístic català. Aquesta sentència del Suprem no és favorable al model del que ens hem dotat en el nostre país per ensenyar, conrear i preservar la nostra llengua pròpia, el català. Un sistema que vol fer accessible la llengua a tots els ciutadans de Catalunya, els nascuts aquí i els que venen de fora, els que el parlen normalment a casa i els que parlen alguna de la munió de llengües vingudes d’arreu del món.

Tinguem-ho clar, l’aprovació per part del Parlament de Catalunya de la Llei d’Educació, la LEC, dona cobertura al nostre model educatiu tal i com l’hem conegut fins ara. L’encert de blindar en una Llei el nostre model lingüístic ens dóna, almenys per ara, un marge de tranquil·litat a les nostres escoles.

Un marge que no ens pot fer oblidar ni amagar que la batalla jurídica sobre el model lingüistic de l'escola catalana (sentències, recursos, tribunals, etc..) és només l'aparador, la primera trinxera, d'un combat de fons sobre model d'estat, sobre el reconeixement o la negació del seu caràcter plurinacional i sobre l'exercici dels drets individuals i col.lectius que en resulten.

En efecte, hores d'ara tot és ja prou clar. No estem parlant d'educació ni, encara menys, de mètodes pedagògics. Estem tractant de concepcions polítiques i socials perfectament definides i associades a ideologies prou identificables. El que fins ara era admés i entès com plenament constitucional ha passat a ser vist com incompatible amb uns suposats drets bàsics que, de fet, mai han sigut posats en questió.

El que ha canviat, retornant a posicions pre-constitucionals, és la interpretació que s'està imposant en els tribunals espanyols. I no és admissible, com algú diu, que tot prové del suposat error d'haver emprat el mot "preferent" en el nostre Estatut del 2006 al definir el caràcter del català com llengua vehicular. Això seria tant com renunciar al concepte de llengua pròpia de Catalunya.

Efectivament, el proper 18 d’Abril farà trenta anys que es va aprovar la Llei de Normalització Lingüística de Catalunya, des de fa trenta anys els nois i noies de Catalunya reben l’ensenyament normalment en català. Des de fa trenta anys el nostre país ha viscut sense problemes lingüístics. S’ha fet un gran esforç per “normalitzar” el català, en aquests anys han passat per les nostres escoles nens i nenes que han vingut d’arreu, primer de diferents llocs d’Espanya, després de molts altres llocs del món, tots ells han entès que la llengua pròpia de Catalunya és el català, tots ells han estat a les nostres escoles i han aprés la llengua catalana, així com el castellà, de manera que hem pogut demostrar a aquell que ho ha volgut venir a veure que en acabar l’ensenyament obligatori tots els nois i noies de Catalunya són capaços de demostrar la seva competència tan en la llengua catalana com la castellana.

I el que és més important, la cautela que ha incorporat el nostre model de impedir la separació d’alumnes en centres o grups en funció de la seva llengua ha estat un element fonamental de cohesió social del nostre país. Pot creure algú que una terra que ha acollit tanta i tanta gent nova en tant poc temps hauria pogut mostrar uns nivells de cohesió tan importants sense tenir en compte la feina de l’escola concebuda com espai comú i volgudament integrador?

Pocs han estat els alumnes que durant tots aquests anys han demanat tenir el seu primer ensenyament en castellà, malgrat que la llei ho preveu. Pocs perquè molts han entès que és natural que es parli en un país aquella llengua que li és pròpia i que si ells hi volen viure, respectar a la seva gent i ser respectats és també natural que aprenguin el català i siguin capaços d’entendre’l, parlar-lo i usar-lo com vehicle de comunicació social, professional i cultural.

Ens podríem atrevir a emetre un judici d’intencions sobre un percentatge important de les persones que no volen que els seus fills siguin escolaritzats en català, no pas totes segurament. Són aquelles persones que formen part del conjunt, que no arriba ni a minoritari, que considera que a Catalunya es pot viure, i s’ha de poder viure, sense necessitat de conèixer la nostra llengua. Aquelles que entenen que el bilingüisme consisteix en poder parlar únicament en  una de les dues llengües -  sempre que una d’elles sigui, naturalment, el castellà -. Són aquelles persones que menyspreen la nostra llengua i pensen que és una pèrdua de temps que els seus fills hagin de dedicar uns esforços a parlar català. 

Perquè hem de tornar ara a posar en dubte legal un model que ha funcionat bé tant pedagògicament com social durant tant de temps? Com és possible que el Tribunal Suprem revoqui una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, amb criteri assenyat, beneïa, una vegada més, el model lingüístic català? Ens estan dient que separem els nens per motius de llengua cosa que ha donat resultats de sobres coneguts pel que fa a la cohesió social i que a més també és contrari a llei?

Certament han passat i estan passant moltes coses políticament a Espanya en relació a la concepció de l'Estat i la seva relació amb les llengües pròpies: noves denominacions estranyes de llengües "orientals", treure el català de l'escola a les Illes, sentències que ataquen models socials i pedagógics de solvència contrastada; I per altra banda la crisi econòmica, la por a la pobresa, la incertesa sobre el futur que com no pot ser d'altra manera acapara l'atenció de tothom. El fum espès que escampa el problema econòmic fa que no ens fixem en altres qüestions. Però estiguem atents perquè hi té relació; es pot estar intentant que es produeixi una veritable bestiesa, una imprudència social que va més enllà d’un atemptat al nostre país, i a la nostra llengua. És en realitat, robar oportunitats a la gent en benefici d'una determinada concepció estatal.

Finalment, si el nostre model lingüístic no cap en les nostres Lleis bàsiques, no cap en la nostra Constitució, s’està trencant el pacte constitucional, i, arribats en aquest punt, el que cal canviar és la Constitució i no el model lingüístic."

Si voleu descarregar-lo l'article en PDF cliqueu aquí